viernes, 14 de julio de 2017

Dos milions per a cent mil!

A so de bombo i platerets els mitjans de comunicació ens anuncien la reducció de la desocupació. Sigui dit per endavant que és una bona notícia, i als sindicats també ens alegra. Però és la nostra obligació situar i denunciar que aquesta disminució de l’atur no va acompanyada de la creació d’ocupació estable i amb salaris dignes.

No val crear ocupació de qualsevol manera, per molt que el PP i la CEOE ho vagin repetint com lloros cada vegada que en tenen l’oportunitat. L’economia està creixent, segons dades del Govern, a un ritme del 3% aproximadament, i els beneficis empresarials ja estan per sobre dels nivells anteriors a la crisi. Però aquesta recuperació econòmica no es veu reflectida ni en els salaris ni en la creació d’ocupació de qualitat. Els contractes temporals que es formalitzen representen més del 85% del total de contractes. En podeu treure les vostres pròpies conclusions: segons les últimes dades que s’han publicat el juny del 2017 es van formalitzar, a l’Estat espanyol, 2.000.000 de contractes per a una reducció de l’atur de gairebé 100.000 persones. Si, a més, ens endinsem en les dades, trobem que aquests contractes temporals, en molts casos, són a temps parcial involuntàriament i que, en la majoria d’ocasions, tenen rostre de dona, seguits dels contractes temporals de les persones joves. Sovint, encara que no arribin a ser denunciats, s’usen de forma fraudulenta. Argumentant aquesta situació conjuntural, que normalment no és així, es fan servir les hores complementàries com a suposada “flexibilitat”, i les persones es converteixen en treballadors i treballadores 20-40-60 (són contractades per 20 hores setmanals, cobren per raó de 40 hores setmanals en el millor dels casos i acaben treballant 60 hores setmanals). No pot ser que la sortida de la crisi que planteja la dreta política sigui la “pobresa laboral”.

Per abordar i posar fi a aquesta situació, d’atur i de pobresa laboral, és obligatori i inexcusable derogar les dues últimes reformes laborals i tenir un nou marc laboral, tant a Catalunya com a Espanya. Un marc que garanteixi ocupació estable, salaris dignes i el dret a la negociació col·lectiva. I aquesta ha de ser —la negociació col·lectiva— la protagonista en el marc laboral. Perquè és en els convenis col·lectius on s’han d’acordar els increments salarials i on s’han de garantir que aquests es troben, com a mínim, al mateix nivell de creixement econòmic, a més de tenir clàusules de revisió salarial per a la recuperació de poder adquisitiu en el cas de no complir-se les previsions. Per tant, des del sindicalisme de classe exigim que part d’aquests beneficis empresarials —una riquesa que ha estat generada per la classe treballadora— no es quedin a mans de quatre i que es reflecteixin a les nostres nòmines. Primer, per justícia social, i segon, perquè és la manera de recuperar la nostra economia, la demanada interna de la qual se situa en el 60%.

I el mateix passa amb les pensions. Cal derogar la reforma unilateral imposada pel PP l’any 2013. Cal recuperar la concertació i el diàleg social. I cal deixar sense efecte la reforma del 2013, recuperar la revalorització de les pensions i que no entri en vigor el 2019 el factor de sostenibilitat. Perquè no és cert que el nostre sistema de pensions està en risc. No ho és, de veritat que no. Sí que és cert que hem d’augmentar els ingressos, i per això, a més de les propostes que CCOO ha plantejat a la subcomissió parlamentària dels Pactes de Toledo, necessitem, entre altres mesures, una reforma fiscal més progressiva, posar fi al frau fiscal i augmentar els salaris i l’SMI. Un exemple de la importància, la necessitat i el valor de la concertació social a Catalunya és la renda garantida de ciutadania (RGC), impulsada a través d’una ILP i fruit de la col·laboració, del treball conjunt i del consens de diferents organitzacions socials i polítiques. Un altre exemple és el Pacte nacional per a la indústria, que és un èxit del sindicalisme confederal i amb un protagonisme important de CCOO. Aquest pacte està acompanyat de dotació pressupostària i ha de ser una bona eina per a la nostra comarca. Perquè no hem d’oblidar que el motor de l’economia al nostre territori és la indústria. Recuperar el sector i generar ocupació estable i de qualitat ha de ser la nostra màxima.

I, hi insistim, no és el camí fer en un mes 2.000.000 de contractes per reduir l’atur en poc menys de 100.000 persones. On queden l’estabilitat de l’ocupació, els salaris dignes, la cotització a la Seguretat Social…? Amb aquest model imposat per la dreta política, els treballadors i treballadores no millorem. Hem de canviar aquestes polítiques. Per això, CCOO estem i anem a l’ofensiva!


Enrique Rodríguez
Secretari general de CCOO

Vallès Occidental-Catalunya Central

viernes, 24 de marzo de 2017

Drets de Ciutadania




Dret a l’aigua i drets laborals: conjuguem (o sumem) drets  

El 19 de març els carrers de Terrassa van ser un clam ciutadà en suport a la gestió pública de l'aigua. Encara que aquest procés no està exempt de tensions, queda palès que el servei d’aigua potable a la ciutat de Terrassa té el suport polític i ciutadà perquè sigui de gestió pública. Cal reconèixer que aquest debat s'està donant en la societat gràcies a organitzacions com Aigua és Vida o la Taula de l'Aigua, les quals han situat, al final de la llarguíssima concessió, el debat necessari per recuperar un servei essencial i per gestionar-lo des d’un vessant públic. Per posar fi a la mercantilització d’aquest servei a la ciutadania es van posar d'acord partits polítics d'esquerres, agents socials i plataformes de la ciutat.

Avui, per sort, i gràcies a plantejaments i debats que s'estan donant, sobretot en el municipalisme, ningú no discuteix que hi ha drets socials dels quals poques empreses fa molt de temps que s’aprofiten i que fan negoci amb serveis o drets de ciutadania que, en molts casos, no s’aguanten en un compte d'explotació. Els que sí que s'aguanten, com pot ser el cas de l'aigua, han de servir per revertir en el benestar dels ciutadans i ciutadanes i s'han de gestionar des de l’àmbit públic.

Sé que, en el cas de Terrassa, hi ha qui té temptacions de plantejar que el servei d'aigua el van iniciar uns quants ciutadans “preocupats” pel benestar de la població i per donar un servei a la ciutadania. D’això ja en fa 175 anys, en els quals no s’han tingut en compte els rendiments econòmics que podia aportar el negoci. La veritat és que això no hi ha qui s'ho empassi. Després de tants anys en què els beneficis no han estat pocs i el compliment del contracte últim que va expirar el passat 9 de desembre del 2016, és lícit, lògic i, sota el meu punt de vista, necessari que la gestió canviï. S’hi pot estar més o menys d'acord, posicionar-se a favor d'una gestió o d'una altra, però hi ha coses que no són discutibles a hores d'ara, com que la titularitat del servei és de l'ajuntament o que l'aigua com a recurs natural és un bé comú.

Però també cal deixar clar que quan es parla de bé comú o de drets de ciutadania no es pot fer tenint en compte un únic dret. En un procés com aquest és necessari tenir present que la persona té dret a un bé comú com és l'aigua, però no és menys cert que el dret al treball és també part d'aquest compendi de drets que s'han de preservar. Em refereixo al fet que els treballadors i treballadores actuals tenen tot el dret a mantenir els seus llocs de treball com a mínim en les mateixes condicions d'estabilitat pel que fa a l'ocupació, a les condicions salarials i socials, i al dret a la negociació col·lectiva.

El passat 8 de març del 2017, CCOO del Vallès Occidental -Catalunya Central va celebrar el seu congrés. En aquest, a més de renovar la Secretaria General i la direcció del sindicat, es va aprovar per unanimitat una resolució sobre la gestió directa en els serveis públics, la qual, entre altres coses, diu: “[…] els treballadors i treballadores que realitzin el seu treball indirectament per a les administracions sota cap concepte podran patir retrocessos en les seves condicions laborals, socials i salarials, així com tampoc podran veure compromesa l'estabilitat del lloc de treball present o futur per la decisió d'una administració de remunicipalitzar un servei o realitzar la gestió d’aquest directament […]”.

En aquest cas, el posicionament de CCOO està clar: és perfectament compatible la gestió pública i directa de l'aigua amb el manteniment dels llocs de treball i les condicions socioeconòmiques de la plantilla actual de l'empresa concessionària.

Després de les diferents gestions realitzades en aquest procés i de l'aprovació per part del Ple d'una moció impulsada per CCOO i la representació legal dels treballadors i treballadores, el dret a l'estabilitat en l'ocupació i el respecte de les condicions laborals, salarials i socials estan garantides. Per nosaltres Terrassa no només ha de ser un exemple de reversió del servei de l'abastament d'aigua potable i un exemple per la conjugació dels drets de ciutadania, per no deixar ningú de banda i per no enterbolir una decisió tan digna i necessària de recuperar i democratitzar un servei a la ciutadania com aquest.

També cal canviar l'actual marc legislatiu. La dreta catalana (CiU, ara PDeCat) i la dreta espanyola (PP), moltes vegades amb la inestimable ajuda o consentiment de partits polítics “d'esquerres”, han acomodat la legislació de manera que és molt fàcil externalitzar els serveis que es presten als ciutadans i ciutadanes. Això, en moltes ocasions, ha derivat en un increment de costos i ha fet baixar la qualitat. Malgrat que el recorregut invers (recuperar el servei per part de l'Administració) és ardu i complicat, és lícit plantejar-se la recuperació de tots aquests serveis. Aquí els governs locals i comarcals tenen molt per dir, tot i que cal fer les reflexions des de l’àmbit. Hem de plantejar-nos que cal canviar les coses per poder acomodar aquestes decisions locals sense que se’ns generin problemes i incerteses. Perquè mentre la legislació no ens proporcioni aquesta seguretat, des de CCOO seguirem vigilants i atents perquè en aquests processos no es lapidin els drets dels treballadors i treballadores.

Defensem la gestió pública i democràtica i els drets i l’estabilitat laboral.


Enrique Rodríguez Ruiz
Secretari general
CCOO del Vallès Occidental – Catalunya Central





martes, 13 de diciembre de 2016

Pensions

Hi ha sortides, tenim propostes, falten voluntats

Hi ha qui s’entossudeix a situar un debat fictici i interessat sobre la insostenibilitat del nostre sistema de pensions. Un model que és de repartiment, solidari, intergeneracional i que es nodreix econòmicament i bàsicament amb les cotitzacions a la Seguretat Social d’empresaris i empresàries i de treballadors i treballadores en actiu per sufragar les pensions de les persones treballadores que han cotitzat al sistema i que estan inactives.

Deia que el sistema es finança bàsicament amb cotitzacions, i és així, però no ha de ser l’única font d’ingrés. El nostre actual sistema ho permet. És més: són necessàries altres fonts de finançament. Encara que també és cert que els ingressos per mitjà de les cotitzacions a la Seguretat Social encara tenen un recorregut important.

La situació actual d’esgotament dels fons de reserva —i no guardiola— té a veure amb la crisi i la situació de recessió econòmica que patim. Però no hem d’oblidar que les polítiques desplegades pel Govern del PP, per exemple, amb la reforma laboral del 2012, han contribuït de manera notable a la situació actual de manca d’ingressos. A més, aquest ha pres altres decisions regressives que han provocat la reducció d’ingressos a la Seguretat Social, com “la tarifa plana”. Totes aquestes polítiques, amb una clara base ideològica, han minvat la capacitat d’ingressos fins al punt de no poder recaptar prou per fer front al pagament de les pensions actuals i haver de fer front a la retribució utilitzant els fons de reserva. Hi ha qui diu que són per a això i que es van crear per a això. Però és rotundament fals: es van crear per fer front a una situació conjuntural que es pogués donar, en concret, per l’increment futur de persones que accediran al sistema públic de pensions, el qual s’incrementarà de manera important. Havien de servir per fer front a la despesa mentre es buscaven sortides per incrementar els ingressos i acomodar el sistema a la nova realitat, però es parlava de l’any 2050. Aquest Govern ha sufragat des del 2012 les seves polítiques de retallada i de tarifes planes amb la capacitat d’estalvi del sistema de pensions, modificant la llei que regulava el límit de despesa i destinant 60.000 milions a fer front al pagament del deute i a subvencionar empreses per contractar personal. Per cert, els fons de reserva es creen el 1996 gràcies a la concertació social (Pactes de Toledo), però fins en aquesta data els excedents que es generaven en el sistema, els utilitzaven els governs de torn per subvencionar altres menesters que no tenien res a veure amb el sistema de pensions. Si els excedents del sistema s’haguessin quedat en el mateix sistema, avui els fons de reserva gaudirien d’una bona i important salut econòmica.

Dit això, cal recordar per què és important tenir-ho en compte, ja que la situació de l’ocupació, la contractació precària, la devaluació soferta en els salaris aquests últims anys, etc., han tingut molt a veure amb la disminució dels ingressos. Així que podem concloure que la reforma laboral del 2012, imposada pel PP i aclamada per CiU en el seu dia, ha tingut efectes molt negatius per al sistema.

Avui la despesa en pensions a Espanya suposa una mica més de l’11% del PIB i pot arribar al 15%. CCOO ha presentat una proposta per augmentar l’ingrés a 71.000 milions d’euros. És possible fer-ho i ens situaríem a nivells com els d’Itàlia (15,7%), França (14,9%), Finlàndia (14,2%) o Àustria (13,9%), per posar alguns exemples del nostre entorn.

La nostra proposta és pública i coneguda, i el nostre secretari general l’ha presentada a la Comissió Parlamentària dels Pactes de Toledo. Algunes mesures han de ser d’aplicació immediata, perquè així ho requereix la situació, com ara augmentar i no limitar les bases màximes de cotització, o incrementar la base mínima de cotització i posar fi a la política nefasta de tarifa plana imposada pel PP. També és necessari, i és factible a curt termini, que l’Estat assumeixi la despesa de gestió de la Seguretat Social, ja que és l’única despesa de l’Administració que no se sufraga amb la imposició general. Això significaria alliberar gairebé 4.000 milions d’euros per destinar-los al sistema de pensions.

També és cert que elevar els tipus de cotitzacions és una mesura que contribuiria a incrementar l’ingrés, i més si tenim en compte que l’any 1982 els ingressos a càrrec dels empresaris i empresàries eren de l’ordre del 27,28% i els dels treballadors i treballadores, del 4,82%, amb un total del 32,10%. Des de l’any 1995 fins avui els empresaris i empresàries aporten un 23,60% i els treballadores i treballadors, un 4,70%, amb un total del 28,30%. Hi ha recorregut per fer propostes. I CCOO les està fent: equiparar les bases del règim general (RG) i del règim especial dels autònoms i autònomes (RETA); alimentar l’ingrés via impostos; finançar les pensions de mort i de supervivència (més conegudes com viduïtat i orfandat) amb impostos, però sense canviar el seu règim jurídic i que segueixin sent part del sistema de la Seguretat Social; apostar fermament per un altre model productiu de més valor afegit, amb un fort protagonisme de la tecnologia en els processos i amb una forta presència de R+D+I que permeti posar fi a la precarietat, tenir salaris dignes i eradicar la pobresa laboral, i fer un primer pas vital: derogar les dues últimes reformes laborals, la del 2010 i la del 2012.

Per abordar una situació com l’actual, ja tenim l’eina adequada, gràcies al diàleg i a la concertació social. Són els Pactes de Toledo, i és aquí on ha de donar-se el diàleg, la negociació i l’acord. I no amb la imposició del PP de l’any 2013, que ens ha portat, entre altres coses, a devaluar les pensions actuals.

Fa poques setmanes es va presentar una proposició de llei per augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) a 800 euros per al 2017, a més d’articular mecanismes perquè, de forma “automàtica”, l’SMI arribi, durant la legislatura, a 1.030 euros, que és el 60% del salari mitjà a Espanya, com així estableix la Carta social europea. Hi va haver una majoria de partits polítics de l’arc parlamentari que van donar suport a la proposició presentada a instàncies de CCOO i UGT. Com era esperable, però, els senyors i senyores del PP no hi van estar d’acord. La sorpresa va ser que el PSOE, en un atac de protagonisme electoralista i d’intent de guanyar legitimació pública (és una opinió personal), va pactar amb el PP augmentar l’SMI a uns escassos 700 euros per a l’any 2017, cosa que suposa una punyalada al diàleg social, però també una retallada en l’expectativa d’ingrés a la Seguretat Social i, a més, no es garanteix l’evolució i els increments futurs durant la legislatura.

En definitiva, el nostre model de Seguretat Social té sortida, però cal prendre decisions per afrontar els reptes i per donar solucions a curt, a mitjà i a llarg termini. Nosaltres, CCOO, tenim propostes per garantir el sistema públic de pensions, i ho volem fer en el marc de la negociació i el diàleg social. I si cal recórrer a la mobilització, també.

I per reclamar  la recuperació d'aquests drets socials i laborals que s'han anat perdent els darrers anys, el proper 15 de desembre s’han convocat concentracions per defensar l’ocupació, els salaris i les pensions. Al matí són descentralitzades a la província de Barcelona; a la tarda, a les 17 hores, hi ha una assemblea a la seu de CCOO, a Via Laietana, 16, i a les 18 hores es duu a terme una manifestació fins a la seu de Foment del Treball.

I és que la majoria dels treballadors i les treballadores reclamem solucions urgents als nostres problemes. Ja no podem esperar més! 


Enrique Rodríguez
Secretari general
CCOO del Vallès Occidental - Catalunya Central