lunes, 12 de marzo de 2018

Pensions dignes, vides dignes



En el període més crític de la crisi, les persones pensionistes, en una important part dels casos, han hagut de sustentar, amb els seus modestos ingressos, les necessitats bàsiques de les famílies, és a dir dels seus fills i filles i nets i netes.

Per si això no fos suficient, reben una carta —una provocació de la ministra Báñez— per recordar-los que tornen a perdre poder adquisitiu amb l’aplicació del 0,25%.

Aquesta realitat és la que intenta amagar el PP. Una situació generada per les diferents reformes i retallades que ens han anat imposant. Abans que res, per la majoria absoluta del PP durant la legislatura passada, però també per la complicitat ideològica d’altres partits polítics, com està passant en aquesta.

És el PP qui trenca el consens en matèria de sistema públic de pensions l’any 2013, aplicant la reforma unilateral amb una base ideològica molt potent. Aquest consens ha estat la tònica habitual, sobretot des del 1996.

Per això ja fa temps que diem que s’han de prendre mesures de manera urgent. Una d’elles és incrementar les pensions tant com l’evolució de l’IPC i derogar la reforma del 2013. I és de vital importància el “factor de sostenibilitat” per evitar la rebaixa dràstica de les futures pensions i treballar des de la vessant d’incrementar els ingressos al sistema.

Tots i totes, excepte el PP, i Ciutadans depenent del dia, tenen dubtes electorals. Coincideixen que el sistema és sostenible, però no n’hi ha prou amb les mesures urgents que he esmentat anteriorment. No fos cas que alguns “espavilats i espavilades” arribin a la conclusió que incrementant les pensions el 2018 tant com la previsió de l’IPC se solucioni el tema.

Necessitem que la concertació i el consens tinguin el paper protagonista que els pertoca, i per això s’ha de situar el debat en el Pacte de Toledo. I és en aquest espai on s’ha de negociar i acordar amb agents socials i econòmics per tal de garantir la suficiència econòmica del sistema.

Per aquest motiu, diferents organitzacions han fet propostes, i se’n continuen fent. En el cas de CCOO les hem fet públiques i sempre que en tenim l’oportunitat les esgrimim. Per al nostre sindicat, és primordial pujar les   les bases màximes, incrementar conjunturalment la cotització, seguir fer evolucionant l’SMI i equiparar les bases mitjanes del règim especial de treballadors autònoms. I, a escala global, els pressupostos generals de l’Estat han d’assumir la despesa d’administració de la Seguretat Social, posar fi a les tarifes planes i a la precarietat, augmentar els salaris, etc. Perquè sabem que totes aquestes propostes que plantegem suposarien uns ingressos de prop de 70.000 milions d’euros.

Sabem que hi ha organitzacions i entitats que tenen propostes similars, i és per això que creiem que són necessaris el diàleg, la negociació i l’acord.

Per avançar, però, cal derogar reformes, com per exemple la nefasta reforma laboral, que la negociació col·lectiva tingui el paper i el valor que li correspon i la negociació dels convenis situï els increments salarials per recuperar poder adquisitiu i incrementar els ingressos a la Seguretat Social, posar fi a la precarietat, dotar de recursos la llei de dependència, etc.

A més, cal generar la confiança suficient en la ciutadania que el nostre sistema públic de pensions té futur, perquè és cert que en té, malgrat les intencions del PP, de Ciutadans i companyia, que hi veuen negoci i aposten per això. Perquè totes i tots sabem que les pensions poden ser un negoci molt suculent per a la banca i les grans asseguradores.

A banda de generar la confiança per al futur i desmuntar mentides, tota reforma del sistema s’ha de fer amb perspectiva de gènere. Totes les mesures han de tenir en compte la situació de la dona en matèria de pensions, per corregir, una vegada per totes, la discriminació vergonyosa que pateixen les nostres companyes i que ve imposada pel sistema patriarcal i capitalista.

Però per canviar la voluntat del PP i d’aquest Govern —que, per cert, en matèria de pensions incompleix la legalitat— cal seguir mobilitzant-se. CCOO continuarà convocant els seus afiliats i afiliades i la societat en general, així com cridant-los a la mobilització, perquè acudeixin de manera organitzada a totes les convocatòries en defensa del sistema públic de pensions. Perquè, de fet, aquesta mobilització ha de ser unitària i també hem d’integrar-hi les persones joves.

El present i el futur de les pensions no són una lluita exclusiva de les persones pensionistes. La defensa del sistema de pensions i la lluita per unes pensions dignes, tant les d’avui com les de demà, ha de ser del conjunt de la societat, de les classes passives i de les actives.

No oblidem que el sistema de pensions, a més de viable, és solidari, de repartiment i intergeneracional.

Per això, des de CCOO continuarem amb la nostra campanya en la societat i a les empreses per l’increment dels salaris, per l’ocupació estable i per unes pensions dignes. Per tot això, per defensar els nostres drets, seguim amb la mobilització. Per això, cridem a la participació. 



Enrique Rodríguez Ruiz
Secretari general
CCOO Vallès Occidental-Catalunya Central

viernes, 14 de julio de 2017

Dos milions per a cent mil!

A so de bombo i platerets els mitjans de comunicació ens anuncien la reducció de la desocupació. Sigui dit per endavant que és una bona notícia, i als sindicats també ens alegra. Però és la nostra obligació situar i denunciar que aquesta disminució de l’atur no va acompanyada de la creació d’ocupació estable i amb salaris dignes.

No val crear ocupació de qualsevol manera, per molt que el PP i la CEOE ho vagin repetint com lloros cada vegada que en tenen l’oportunitat. L’economia està creixent, segons dades del Govern, a un ritme del 3% aproximadament, i els beneficis empresarials ja estan per sobre dels nivells anteriors a la crisi. Però aquesta recuperació econòmica no es veu reflectida ni en els salaris ni en la creació d’ocupació de qualitat. Els contractes temporals que es formalitzen representen més del 85% del total de contractes. En podeu treure les vostres pròpies conclusions: segons les últimes dades que s’han publicat el juny del 2017 es van formalitzar, a l’Estat espanyol, 2.000.000 de contractes per a una reducció de l’atur de gairebé 100.000 persones. Si, a més, ens endinsem en les dades, trobem que aquests contractes temporals, en molts casos, són a temps parcial involuntàriament i que, en la majoria d’ocasions, tenen rostre de dona, seguits dels contractes temporals de les persones joves. Sovint, encara que no arribin a ser denunciats, s’usen de forma fraudulenta. Argumentant aquesta situació conjuntural, que normalment no és així, es fan servir les hores complementàries com a suposada “flexibilitat”, i les persones es converteixen en treballadors i treballadores 20-40-60 (són contractades per 20 hores setmanals, cobren per raó de 40 hores setmanals en el millor dels casos i acaben treballant 60 hores setmanals). No pot ser que la sortida de la crisi que planteja la dreta política sigui la “pobresa laboral”.

Per abordar i posar fi a aquesta situació, d’atur i de pobresa laboral, és obligatori i inexcusable derogar les dues últimes reformes laborals i tenir un nou marc laboral, tant a Catalunya com a Espanya. Un marc que garanteixi ocupació estable, salaris dignes i el dret a la negociació col·lectiva. I aquesta ha de ser —la negociació col·lectiva— la protagonista en el marc laboral. Perquè és en els convenis col·lectius on s’han d’acordar els increments salarials i on s’han de garantir que aquests es troben, com a mínim, al mateix nivell de creixement econòmic, a més de tenir clàusules de revisió salarial per a la recuperació de poder adquisitiu en el cas de no complir-se les previsions. Per tant, des del sindicalisme de classe exigim que part d’aquests beneficis empresarials —una riquesa que ha estat generada per la classe treballadora— no es quedin a mans de quatre i que es reflecteixin a les nostres nòmines. Primer, per justícia social, i segon, perquè és la manera de recuperar la nostra economia, la demanada interna de la qual se situa en el 60%.

I el mateix passa amb les pensions. Cal derogar la reforma unilateral imposada pel PP l’any 2013. Cal recuperar la concertació i el diàleg social. I cal deixar sense efecte la reforma del 2013, recuperar la revalorització de les pensions i que no entri en vigor el 2019 el factor de sostenibilitat. Perquè no és cert que el nostre sistema de pensions està en risc. No ho és, de veritat que no. Sí que és cert que hem d’augmentar els ingressos, i per això, a més de les propostes que CCOO ha plantejat a la subcomissió parlamentària dels Pactes de Toledo, necessitem, entre altres mesures, una reforma fiscal més progressiva, posar fi al frau fiscal i augmentar els salaris i l’SMI. Un exemple de la importància, la necessitat i el valor de la concertació social a Catalunya és la renda garantida de ciutadania (RGC), impulsada a través d’una ILP i fruit de la col·laboració, del treball conjunt i del consens de diferents organitzacions socials i polítiques. Un altre exemple és el Pacte nacional per a la indústria, que és un èxit del sindicalisme confederal i amb un protagonisme important de CCOO. Aquest pacte està acompanyat de dotació pressupostària i ha de ser una bona eina per a la nostra comarca. Perquè no hem d’oblidar que el motor de l’economia al nostre territori és la indústria. Recuperar el sector i generar ocupació estable i de qualitat ha de ser la nostra màxima.

I, hi insistim, no és el camí fer en un mes 2.000.000 de contractes per reduir l’atur en poc menys de 100.000 persones. On queden l’estabilitat de l’ocupació, els salaris dignes, la cotització a la Seguretat Social…? Amb aquest model imposat per la dreta política, els treballadors i treballadores no millorem. Hem de canviar aquestes polítiques. Per això, CCOO estem i anem a l’ofensiva!


Enrique Rodríguez
Secretari general de CCOO

Vallès Occidental-Catalunya Central

viernes, 24 de marzo de 2017

Drets de Ciutadania




Dret a l’aigua i drets laborals: conjuguem (o sumem) drets  

El 19 de març els carrers de Terrassa van ser un clam ciutadà en suport a la gestió pública de l'aigua. Encara que aquest procés no està exempt de tensions, queda palès que el servei d’aigua potable a la ciutat de Terrassa té el suport polític i ciutadà perquè sigui de gestió pública. Cal reconèixer que aquest debat s'està donant en la societat gràcies a organitzacions com Aigua és Vida o la Taula de l'Aigua, les quals han situat, al final de la llarguíssima concessió, el debat necessari per recuperar un servei essencial i per gestionar-lo des d’un vessant públic. Per posar fi a la mercantilització d’aquest servei a la ciutadania es van posar d'acord partits polítics d'esquerres, agents socials i plataformes de la ciutat.

Avui, per sort, i gràcies a plantejaments i debats que s'estan donant, sobretot en el municipalisme, ningú no discuteix que hi ha drets socials dels quals poques empreses fa molt de temps que s’aprofiten i que fan negoci amb serveis o drets de ciutadania que, en molts casos, no s’aguanten en un compte d'explotació. Els que sí que s'aguanten, com pot ser el cas de l'aigua, han de servir per revertir en el benestar dels ciutadans i ciutadanes i s'han de gestionar des de l’àmbit públic.

Sé que, en el cas de Terrassa, hi ha qui té temptacions de plantejar que el servei d'aigua el van iniciar uns quants ciutadans “preocupats” pel benestar de la població i per donar un servei a la ciutadania. D’això ja en fa 175 anys, en els quals no s’han tingut en compte els rendiments econòmics que podia aportar el negoci. La veritat és que això no hi ha qui s'ho empassi. Després de tants anys en què els beneficis no han estat pocs i el compliment del contracte últim que va expirar el passat 9 de desembre del 2016, és lícit, lògic i, sota el meu punt de vista, necessari que la gestió canviï. S’hi pot estar més o menys d'acord, posicionar-se a favor d'una gestió o d'una altra, però hi ha coses que no són discutibles a hores d'ara, com que la titularitat del servei és de l'ajuntament o que l'aigua com a recurs natural és un bé comú.

Però també cal deixar clar que quan es parla de bé comú o de drets de ciutadania no es pot fer tenint en compte un únic dret. En un procés com aquest és necessari tenir present que la persona té dret a un bé comú com és l'aigua, però no és menys cert que el dret al treball és també part d'aquest compendi de drets que s'han de preservar. Em refereixo al fet que els treballadors i treballadores actuals tenen tot el dret a mantenir els seus llocs de treball com a mínim en les mateixes condicions d'estabilitat pel que fa a l'ocupació, a les condicions salarials i socials, i al dret a la negociació col·lectiva.

El passat 8 de març del 2017, CCOO del Vallès Occidental -Catalunya Central va celebrar el seu congrés. En aquest, a més de renovar la Secretaria General i la direcció del sindicat, es va aprovar per unanimitat una resolució sobre la gestió directa en els serveis públics, la qual, entre altres coses, diu: “[…] els treballadors i treballadores que realitzin el seu treball indirectament per a les administracions sota cap concepte podran patir retrocessos en les seves condicions laborals, socials i salarials, així com tampoc podran veure compromesa l'estabilitat del lloc de treball present o futur per la decisió d'una administració de remunicipalitzar un servei o realitzar la gestió d’aquest directament […]”.

En aquest cas, el posicionament de CCOO està clar: és perfectament compatible la gestió pública i directa de l'aigua amb el manteniment dels llocs de treball i les condicions socioeconòmiques de la plantilla actual de l'empresa concessionària.

Després de les diferents gestions realitzades en aquest procés i de l'aprovació per part del Ple d'una moció impulsada per CCOO i la representació legal dels treballadors i treballadores, el dret a l'estabilitat en l'ocupació i el respecte de les condicions laborals, salarials i socials estan garantides. Per nosaltres Terrassa no només ha de ser un exemple de reversió del servei de l'abastament d'aigua potable i un exemple per la conjugació dels drets de ciutadania, per no deixar ningú de banda i per no enterbolir una decisió tan digna i necessària de recuperar i democratitzar un servei a la ciutadania com aquest.

També cal canviar l'actual marc legislatiu. La dreta catalana (CiU, ara PDeCat) i la dreta espanyola (PP), moltes vegades amb la inestimable ajuda o consentiment de partits polítics “d'esquerres”, han acomodat la legislació de manera que és molt fàcil externalitzar els serveis que es presten als ciutadans i ciutadanes. Això, en moltes ocasions, ha derivat en un increment de costos i ha fet baixar la qualitat. Malgrat que el recorregut invers (recuperar el servei per part de l'Administració) és ardu i complicat, és lícit plantejar-se la recuperació de tots aquests serveis. Aquí els governs locals i comarcals tenen molt per dir, tot i que cal fer les reflexions des de l’àmbit. Hem de plantejar-nos que cal canviar les coses per poder acomodar aquestes decisions locals sense que se’ns generin problemes i incerteses. Perquè mentre la legislació no ens proporcioni aquesta seguretat, des de CCOO seguirem vigilants i atents perquè en aquests processos no es lapidin els drets dels treballadors i treballadores.

Defensem la gestió pública i democràtica i els drets i l’estabilitat laboral.


Enrique Rodríguez Ruiz
Secretari general
CCOO del Vallès Occidental – Catalunya Central